COM TREBALLO

Cada persona té una manera de sentir, de pensar, de comportar-se única. Les seves experiències, i també la seva genètica, tenen a veure amb això. Per aquest motiu, és important comptar amb un conjunt de recursos terapèutics divers que ens permeti adaptar els nostres coneixements a les necessitats del pacient. En el meu cas, els meus recursos procedeixen de diferents escoles. La primera va ser l’escola cognitiu-conductual, que més endavant va evolucionar cap a la teràpia d’acceptació i compromís. Després va venir l’escola sistèmica transpersonal i, una mica més tard, diverses escoles d’orientació psicobiològica focalitzades en els estudis d’interconnexió neurofisiològica entre el cos, el cervell i la ment. És a dir, vaig començar estudiant com el que pensem incideix en el que sentim i en la nostra manera de comportar-nos (relació ment-cos) i vaig acabar estudiant  com el que sentim en el nostre cos i la manera de cuidar-lo incideix en el que pensem i la nostra manera de comportar-nos (relació cos-ment).  Podem dir, dons, que el meu abordatge terapèutic és integrador.

En la meva etapa com a estudiant, en l’escola d’orientació cognitiu-conductual, em van ensenyar com el que pensem influeix en les nostres emocions i en el nostre comportament. Vaig aprendre recursos amb els quals dotar als pacients perquè aprenguessin a observar i identificar la tendència dels seus pensaments a mal interpretar o exagerar la realitat amb l’objectiu que poguessin “controlar-los”. També vaig aprendre com modelar determinats comportaments adaptatius substituts d’aquells altres indesitjables per al pacient. Ja com a professional, va ser bonic i gratificant descobrir a través dels pacients, com la influència de les seves experiències durant la primeres etapes de la seva vida, i la manera d’interpretar i de viure la vida de la seva família d’orígen, marcaven amb força certs patrons de pensament i de comportament resistents al canvi. Entendre les nostres ferides, el seu orígen, la forma que tenen de manifestar-se i ser capaços d’afrontar-les sense por, sense ràbia, sense rencor, sense judici ni crítica, per tal d’integrar-les i poder continuar avançant en el camí de la vida, sense el pes de la motxilla del passat i la seguretat de que no tornarem a repetir patrons, necessita de la mirada comprensiva i compassiva de l’escola sistèmica i de molts dels recursos de la teràpia del Self.

Aquest enfocament terapèutic, basat en la relació entre la ment i el cos, em va resultar i em continua resultant útil; no obstant això, a través de la pràctica professional, vaig aprendre que, en molts casos, no era suficient.

Les dificultats d’alguns dels meus pacients durant el procés terapèutic em van portar a invertir el paradigma ment-cos i a posar l’atenció en el cos. En concret, en dos estructures: l’amígdala i l’aparell digestiu.

L’amígdala, forma part del nostre sistema nerviós, és el nucli del nostre cervell emocional i té com a objectiu garantir la nostra supervivència i regular-nos emocionalmente, és a dir, que no estiguem ni massa accelerats ni massa cansats.  Funciona com un detector de fum, disparant-se quan percep una amenaça real o imaginària per a garantir que el nostre cos i la nostra ment donin la resposta més ràpida i adaptativa davant aquesta situació. Per exemple, imagina’t que estàs travessant una carretera i de sobte apareix un cotxe a tota velocitat, no l’has vist venir, sense pensar-ho et sorprendràs corrent o parant-te expectant. L’amígdala s’ha encarregat d’activar el teu cos perquè puguis afrontar aquest perill de la millor de les maneres, no t’ha deixat temps per a pensar; sense més, t’ha obligat a actuar. Una vegada el perill ha passat, l’amígdala es desactiva, el cos es relaxa i la ment pensant es connecta.  De manera natural, el teu organisme torna a la regulació.

En consulta, veiem a moltes persones amb la seva amígdala – el seu detector de fum – hiperactivada o hipoactivada. Són persones que viuen en un constant estat d’alerta, por i/o ràbia que els porta a reaccionar de manera desproporcionada davant el menor estímul (hiperactivació) o persones que estan sense energia ni motivació per a fer front a les exigències del dia a dia (hipoactivació). Per diferents motius, el sistema nerviós d’aquestes persones ha perdut la seva capacitat innata d’autoregulació. El seu detector de fum ja no sap distingir entre quan activar-se i quan no. En algunes persones està sempre activat, en altres està sempre apagat, i en altres, va passant d’un estat a un altre per moments.

Convé ajudar el nostre cervell emocional – a la nostra amígdala – a recuperar la seva capacitat de regulació. Convé reprogramar-la, entrenar-la perquè tingui clar quan activar-se i quan desactivar-se i això no s’aconsegueix només pensant de manera racional o positiva o, canviant determinats comportaments. Perquè la intervenció sigui més eficaç, i minimitzem tot el possible el risc de recaiguda, convé ensenyar al pacient a escoltar al seu cos, a escoltar les emocions que s’amaguen darrere dels símptomes físics de malestar que presenta. Emocions disfressades en forma de tensions musculars, maldecaps, mals de panxa, sensació d’ofec, tremolors, soriasis…  Són emocions que busquen sortir però que no troben una manera de sortir adaptativa i ho fan en forma de patologia física i/o emocional. El cos sempre busca l’homeòstasi, l’equilibri, la regulació, si no l’aconsegueix de manera natural apareix la patologia. La por, la ràbia i la tristesa, que són respostes emocionals coherents i adaptatives en molts moments de la nostra vida, quan es mantenen en el temps perquè, pel motiu que sigui, no els podem donar sortida, es converteixen en fòbies, trastorns obsessiu compulsius, trastorns d’ansietat generalitzada, trastorns d’angoixa, trastorns de conducta i/o trastorns de l’estat d’ànim. Les emocions sempre busquen sortir, si no ho fan de bona manera ho faran de mala.

A través de la formació en Somatic Experiencing  i en TRE (Trauma Releasing Exercises) vaig aprendre habilitats i recursos terapèutics per a ensenyar als meus pacients a identificar les seves emocions a nivell físic, observar-les sense desbordar-se i identificar els senyals que els envia el cos per a descarregar-les. Vaig aprendre que quantes més càrregues emocionals acumulades som capaços d’alliberar del nostre organisme més ajudem l’amígdala – el nostre detector de fum – a recuperar la seva capacitat per a activar-se quan toca posar-se en guàrdia i desactivar-se quan toca relaxar-se. Si l’amígdala recupera el seu ritme natural de funcionament, incrementa la nostra capacitat d’autoregulació i, conseqüentment, la nostra capacitat per a sentir, pensar i actuar, enfront de situacions estressants, de forma proporcionada i coherent.

L’aparell digestiu, en concret, la nostra relació amb el menjar i l’activitat física i els seus efectes en el nostre sistema nerviós i, conseqüentment, en la nostra manera de sentir-nos i de prendre decisions, és el gran tema que ocupa, en el últims temps, les meves neurones. Escoles especialitzades en psiconeuroinmunulogia com la de Xevi Verdaguer o la de l’Equip Regenera són les que m’estan ajudant a trobar respostes a les meves inquietuds. Ara entenc perquè li diuen el segon cervell encara que, conforme vaig avançant en els meus coneixements, el veig més en primera posició que en segona.